jueves, 29 de septiembre de 2011

Jo confesso de Jaume Cabré

¿De què tracta?, de forma ràpida sense desvelar gran cosa dirè què és el seguiment d'un violí durant  3 segles i el rastre de sang que va deixant, tambè es una descripció sobre el MAL que recorre Europa durant aquest temps, però sobretot es la història d'Àdria Ardèvol.

Jo confesso què aquest llibre de Jaume Cabré al final ha resultat una lectura sublim carregada d'emoció. Una emoció esdevinguda per la força de la història i encarrilada pels camins que en Jaume Cabré ens a volgut portar.  He de confessà que a mesura què anava llegint em deia a mi mateix no es com Les veus del Pamano com un mantra. I la veritat es què no és  Les veus del Pamano (LvP) ja què aquesta és una història local que esdevé universal, les vicissituds d'un poble i un homes i dones que habiten en un marc concret Torena i el Pallars (per més informació cliquin aquí).

M'entres Jo confesso es una historia universal que esdevé local, una història que traspassa -un cop més en Cabré- l'espai  i el temps però en una dimensió més basta i ambiciosa del  que Cabré havia gosat fins ara: quatre segles i tot el continent europeu. Jo confesso ens mostre com la història d'un continent ens pot trucar a la porta i afectar les nostres vides, o com aquells elements què no controlem ens podem determinar de les formes més insospitades. En aquesta novel·la és juga amb la narració es produeixen salts de llocs i personatges  i casí sense canvi de registre (a diferencia de LvP) però tot quedà justificat al final quan aquesta confessió esta apunt d'acabar i palpès que tot es l'ocàs d'una supernova que et fa estremir d'emoció i copcés tota la passió que ja darrere d'aquest llibre. Aquest puzle narratiu  fa que calguí un cert temps d'adaptació però un cop superat aquest temps, es produeix un gran dinamisme en la novel·la molt d'agrair. Els secrets es van desvelant de mica en mica i en alguns casos quan penses que ja està es dona una gir més.  Totes les tramés des de la que filosofa sobre l'origen del mal, com la que segueix el violí, així com la principal que es la vida i miracles d'Àdria Ardèvol acabem encaixant en uns superestructura què és lo més pròxim què es pot llegir a la perfecció narrativa.

I al final he vençut aquest prejudici de no és com LvP, no sé si es millor però segur que pitjor tampoc  es un altre cosa, un altre paisatge proposat per Cabré que conforma una novel·la fantàstica y una experiencia apassionant què traspassa generes literaris.

5/5

4 comentarios:

membrillu dijo...

De moment m'he llegit la ressenya en diagonal (sempre ho faig abans de llegir els llibres) però n'hi ha hagut prou per que m'agafessin moltes ganes de llegir-la! Ja el tinc esperant-me al prestatge, però crec que n'hi ha un parell que li aniran al davant.

Miqueldps dijo...

Segur que el gaudiràs molt!, cada llibre ha de trobar el seu temps i moment per ser llegit,

Codony (@qdony) dijo...

Ep!

No és el meu blog habitual però he escrit la ressenya del llibre (que m'ha encantat). Et deixo l'enllaç per si vols pasar-t'hi.

Cuida't!

Miqueldps dijo...

Vista i comentada!