jueves, 29 de septiembre de 2011

Jo confesso de Jaume Cabré

¿De què tracta?, de forma ràpida sense desvelar gran cosa dirè què és el seguiment d'un violí durant  3 segles i el rastre de sang que va deixant, tambè es una descripció sobre el MAL que recorre Europa durant aquest temps, però sobretot es la història d'Àdria Ardèvol.

Jo confesso què aquest llibre de Jaume Cabré al final ha resultat una lectura sublim carregada d'emoció. Una emoció esdevinguda per la força de la història i encarrilada pels camins que en Jaume Cabré ens a volgut portar.  He de confessà que a mesura què anava llegint em deia a mi mateix no es com Les veus del Pamano com un mantra. I la veritat es què no és  Les veus del Pamano (LvP) ja què aquesta és una història local que esdevé universal, les vicissituds d'un poble i un homes i dones que habiten en un marc concret Torena i el Pallars (per més informació cliquin aquí).

M'entres Jo confesso es una historia universal que esdevé local, una història que traspassa -un cop més en Cabré- l'espai  i el temps però en una dimensió més basta i ambiciosa del  que Cabré havia gosat fins ara: quatre segles i tot el continent europeu. Jo confesso ens mostre com la història d'un continent ens pot trucar a la porta i afectar les nostres vides, o com aquells elements què no controlem ens podem determinar de les formes més insospitades. En aquesta novel·la és juga amb la narració es produeixen salts de llocs i personatges  i casí sense canvi de registre (a diferencia de LvP) però tot quedà justificat al final quan aquesta confessió esta apunt d'acabar i palpès que tot es l'ocàs d'una supernova que et fa estremir d'emoció i copcés tota la passió que ja darrere d'aquest llibre. Aquest puzle narratiu  fa que calguí un cert temps d'adaptació però un cop superat aquest temps, es produeix un gran dinamisme en la novel·la molt d'agrair. Els secrets es van desvelant de mica en mica i en alguns casos quan penses que ja està es dona una gir més.  Totes les tramés des de la que filosofa sobre l'origen del mal, com la que segueix el violí, així com la principal que es la vida i miracles d'Àdria Ardèvol acabem encaixant en uns superestructura què és lo més pròxim què es pot llegir a la perfecció narrativa.

I al final he vençut aquest prejudici de no és com LvP, no sé si es millor però segur que pitjor tampoc  es un altre cosa, un altre paisatge proposat per Cabré que conforma una novel·la fantàstica y una experiencia apassionant què traspassa generes literaris.

5/5

miércoles, 21 de septiembre de 2011

Wendy i l'enemic invisible

La novel·la comença amb una parella barallant-se al carrer, la Wendy i el seu company engarjolant l'home que per un defecte de forma del jutge queda lliure.  Al poc temps els dos apareixen morts, ella d'un tret i ell suïcidant-se balco avall, així que cas tancat. Peró la Wendy començarà a investigar ficant-se en problemes amb un enemic que conspira invisiblement des de l'ombra contra ella.

Tercera entrega de la mosso d'escuadra Wendy Aguilar creada per la ploma de Andreu Martín. La primera part era un thriller d'acció rapida, expeditiva i sense floritures. La segona una mena de parodia del codi da Vinci i novel·les similars però molt més sincera i esbojarrada. I en aquesta tercera part sembla que the wire ha arribat a Martín, trobem rutina policial pura i dura més una mica de sentimentalisme y moral social. Aquesta novel·la tot i se enmarcada com juvenil, però a mi em recorda al primer Martín quan a principis dels 80 va humanitzar la policia de la transició, ensenyant-nos com treballàvem i que al cap i la fi eran humans. En aquest llibre far algú semblant amb els Mossos d'esquadra.

Andreu Martín te un ofici en el relat negra absolutament magistral, crea un cop més personatges inoblidables i una trama addictiva que un cop  quecomença no es pot para de llegir.


Com a curiositat diré que hi ha   una pel·lícula al respecta sobre la Wendy. Però és el  típic telefilm de tv3 absolutament horrible encarada al públic infantil -no m'atreveixò a dir juvenil- però cometen l'error de pensar que els nens d'avui en dia són retardats o algú, perquè la cosa no s'aguantava per enlloc i es un atentat a la intel·ligència humana.


jueves, 15 de septiembre de 2011

Senyoria de Jaume Cabré

Al 1799 el regent civil de la real audiència de Barcelona  Rafael Massó, màxima autoritat judicial, fa i desfà a la seva voluntat des de l'antic palau de la Generalitat. Massó es un  home de voluntat arbitrària un trepa de la pitjor mena i amb els anys un vell lasciu i mediocre. Però el momio se li acaba quan un assassinat mal resolt i el temps, -què col·loca a tots al seu lloc-, faci brolla les rivalitats i enveges què  tenia soterrades així com algun petit secret. Els seus antics rivals i nous enemics faran el què sigui per derrocar-lo.

Jaume Cabré va escriure aquesta novel·la al 1991 i és per mi el seu principal problema ja què tot  el que he llegit seu és posterior i l'escriptura del senyor Cabré com el bon vi millora amb el pas dels anys. Les veus del pamano o Viatge d'hivern les trobo molt superiors. Si no hagués llegit aquestes dues segurament Senyoria hauria causat en mi una impressió més favorable. Un altre handicap exclusivament meu és que no m'agraden les novel·les amb un protagonista desagradable i peripatètic, em desconnecten de la història.

En quan a virtuts trobem una Barcelona de finals del XVIII perfectament retratada, la cort bòrbonia brilla sense pal·liatius, els entorns son vivissims, la ironia que sap a glòria i Cabré juga un cop més amb l'espai i el temps però sense esta tan aconseguit  com a Les veus del Pamano amb la pràctica s'arriba a la perfecció. Senyoria es una novel·la molt recomanable per conèixer l'evolució d'un dels nostres millors escriptors.

3/5

viernes, 9 de septiembre de 2011

Los asesinos del emperador de Santiago Posteguillo

El día de Sant Jordi tuve la suerte que Santiago Posteguillo me firmara mí ejemplar de Las legiones Malditas -su segundo volumen sobre la trilogía de  Escipión y Aníbal-. Aquel día me comentó que estaba preparando un nuevo libro sobre la dinastía Flavia,  meses después la promoción del libro dio a entender que lo que realmente quería glosar era la figura de Marco Ulpio Trajano el primer emperador hispano de Roma. Peró Posteguillo no mintió ya que este primer volumen -1100 páginas- de lo que será una nueva trilogía solo es una pequeña introducción sobre Trajano y todo lo demás lo abarcan los Flavios su ascenso y caída pero especialmente es una glosa absolutamente aterradora la figura del emperador Domiciano. Porque para conocer un hecho de verdad siempre hay que conocer los antecedentes históricos y esto es lo que Posteguillo nos da. -Sé que es absurdo hablar de mentiras pero es la imagen mental que me había prefigurado-.

A todo esto Trajano durante muchas páginas solo es un nombre que se dibuja en el horizonte,  ya que en esta primera parte aparece poco, nos describe su preocupación por la decadencia del imperio y nos cuenta sus movimientos para no morir asesinado, así como la relación con su padre. Al final del libro como a unas 70 páginas del fin ya empieza a marcar tendencia dando pie a pensar como será la próximo entrega. 

Mientras todo el libro vive pendiente de Domiciano y su reinado de terror girando todo entorno a él el miedo que provoca, su maldad, su cobardía su endiosamiento como se gesta la conspiración que se abatirá sobre él. Por ello a veces la narración parece muy dispersa, pero cuando todas las piezas encajan te das cuento que lo que hace Posteguillo no es literatura, ni novela histórica es magia.  Algún defectillo seria que a veces queda alguna parte redundante y queda la sensación de que eso ya lo has leído.

Para mí Los asesinos del emperador es la anatomía de un asesinato. Empieza en el acto final de la conjura para luego durante 900 páginas magistrales desgranar quienes  y porqué mataron al emperador. Por nuestros ojos desfilaran 35 años de la historia de Roma, con asedios, batallas, luchas en el circo y la aparición de los primeros cristianos. La novela respeta en todo momento la historia en los pasajes más sorprendentes Posteguillo te enseña la fuente histórica para que puedas notar la realidad de lo narrado.

Pero si algo transmite este libro es vida ya que nos sumerge de pleno en el siglo I d.C. dejando en la retina pasajes enteros de una fuerza desgarradora imágenes que perduran en mí memoria años al igual que aun quedan en ella pasajes de sus primeras obras.


4/5

viernes, 2 de septiembre de 2011

La pregària del diable de Jordi Cabré

L'excusa argumental d'aquesta novel·la es l'arribada d'un argenter  a la baronia de Taradell i Viladrau del segle XVII al final de la guerra dels segadors. L'argenter Bernat Ros va a buscar ametistes, les dites pedres de bisbe degut al seu color violeta.  Però se sentirà atret per una jove pubilla i a partir d'aquí començaran a succeir tot de fets extraordinaris relacionats amb el diable.

La pregària del diable m'ha deixat una sensació contradictòria.  L'ambientació de la novel·la es extraordinària els paisatges i els personatges son absolutament vius. La descripció de la Catalunya del segle XVII és immillorable la seva  deixa un gran regust a la boca.

Però la trama m'avorrit absolutament, les situacions les he trobat molt disperses i els personatges tot i que fantàsticament perfilats perden identitat en mig de les pàgines, tot resulta massa dispers per arribar a atrapar al lector. El personatge de l'argenter que al principi sembla que hagi de porta el pes desapareix a mig llibre, però al final acaba sent clau. 

Tot i això m'he queda't amb la sensació que repetiré amb Jordi Cabré ja que els seus artificis són molt potents i quan lligui això amb la trama estic segur que el gaudiré molt.